DIMECRES 31 – TENAYA LAKE I MAY LAKE
La nit no ha estat tan dura, però estem cansats. Hem dubtat entre quedar-nos ben bé arran del camp, a la Vall, o sortir per trobar els punts d’interès que en Jerome, l’altre amic del Pep, ens va dibuixar sobre el planell. Decidim fer-nos els valents.
Abans d’agafar el cotxe veiem un coiote espantant un cérvol femella. Fotografiem cérvols ben bé al costat del pàrquing.
Hem conduït una hora i mitja, amunt amunt, per trepitjar uns paissatges quimèrics, llunàtics, estranys: aqui, fa milions d’anys, tot eren glaciars. La pedra erosionada és la protagonista. Calculem que som a més de 2.500 m d’alçada. I arribem al llac Tenaya, que és com un miratge. És preciós.
No fa calor, però en Jordi s’hi tira, potser per no perdre el títol de “tastador d’aigües” que aquests dies s’ha guanyat a pols (tots els llacs, tots els rius, els ha innaugurat ell....). Aquesta vegada, però, es queda quasi sol. Només una presència li fa companyia: una noia –quasi- indígena pesca al llac, a prop seu. Aquest llac també és molt, però que molt, indi. Dinem, doncs, a la vora del llac, els bocates que són el nostre pa de cada dia...
Comencem, també, l’excursió de la jornada, amb la consciencia que “serà la darrera”. Aquesta vagada caminem 1’2 + 1’2 milles.
El camí ens ha portat a descobrir, novament, un llac, que du el nom del mes de maig. Recordant els llacs de les excursions de Tahoe ens adonem, certament, que California Dreams 2005 està esdevenint un somni de llacs...
Abans de pujar al cotxe ens entretenim en un “bassal”, per perfeccionar els coneixements que anem adquirint sobre un dels animals que viuen en aquestes aigües dolces. La cacera de granotes ha estat un èxit: 15 exemplars. La feina, però, no ha estat arreplegar-les, sinó convèncer la Laia que havia de deixar-les de nou a l’aigua, abans d’agafar el cotxe. Que naturalistes som!
Arribem al camp una mica “tocadets”: la Laura té calfreds i en Jordi mals de panxa. Sopem tot especulant si les muntanyes de vidres trencats del parquing es corresponen amb atacs d’óssos, o si els posen els propietaris per fer-nos agafar por, i després sortim a mirar al cel. Avui hem comprat un mapa fosforacent per descobruir constel.lacions, però el cel és tant i tant ple d’estrelles, que no trobem cap dels signes del zodíac, ni tampoc les estrelles capitals. Estem contents, però, perquè hem vist alguns estels fugissers. I també perquè imaginem que aviat podrem menjar i dormir millor. Només de pensar-ho, ja milloren els símptomes dels nostres malaltons.
Roser Salvat Jofresa de Piqué. Rigorosa i sensible com el meu fill Camil. Intuïtiva i àgil com la meva Palmira. Viatgera. Treballo a Palo Alto. Persegueixo el somni de Califòrnia que persegueix el meu home. I també el d'una Califòrnia pròpia.
