DILLUNS 29 – VIATGE CAP A YOSEMITE

Un dia més de cotxe. Comença a ser un costum: en Marc i en Camil al Gran Xeroqui blanc, jugant a la game-boy i parlant de la vida, obra i miracles dels pokémons i dels seus entrenadors mentre la Roser condueix i en Pep copiloteja. Al Xeroqui negre s’hi instalen les nenes, cada dia més adhictes al compacte de la Maria Isabel. Per cinquena vegada, avi en Jordi fa “artimanyes” en l’intent que aquest CD vagi a parar al cotxe dels Piqué, que s’hi resisteixen ferotgement...

El viatge és llarg. Una vegada més, la tirada ha estat d’entre 4 i 6 hores. Les petites són les que es cansen més. Una vegada més, com cada vegada que hi ha trajecte, dinem pizzes i sandvitxos. Som a Mariposa: manca menys d’una hora per enrar a la famosíssima vall de Yosemite.

Sembla que no hi ha tanta gent com l’any passat, quan els Piqué eren aquí. L’ambient és molt agradable. El Gran Capitan segueix imponent. El Half Dome majestuós. El riu, magnífic. Fa molt bon temps; molta calor.

No cal negar que també estem una mica atemorits, però. Hem reservat dues “tendes de campanya” al camping més ancestral de Yosemite, i no sabem en quines condicions estarem. L’arribada a Curry Camp és expectant. I les instruccions que rebem al accedir-hi són molt dures: res de menjar al cotxe, perquè els ossos trenquen els vidres. Res de sabons ni de productes amb adhitius. Tot això tampoc no pot entrar a la tenda, òbviament. Ens donen claus per obrir la guixeta metàlica on hem de guardar aliments i necessers, que és resistent a les ungles de les feres. La Palmira i la Laia no les tenen totes...

De les tendes 414 i 415, ¿què podem dir-vos? Un sostre de lona amb 5 camastres a cada una. Una mica militar, tot plegat. Tot i no ser “de concentració”, el “camp” és enorme. Moltes tendes. Moltes famílies, colles d’amics, obesos i jubilats. I també molts empleats per fer-ho possible. Tot i així, els WCs i les dutxes són justets, el terra no acaba de ser net... Això darrer és motiu d’alegria pels nens, que es distreuen buscant “objectes de valor” i enterrant-los sota terra... una porqueria , vaja.

Per desentumir-nos i per centrar-nos en el nou territori, anem a fer una ullada al riu, i trobem un coyote pel cami!! Ens mullem els peus i, de pas, reforcem una mica les plantes, caminant descalços damunt les afilades pedres.

Que il.lusos som!! Ens feia por no trobar aliment, estant com som al bell mig d’un parc natural a les 19h de la nit! Però resulta que el Curry Camp és a USA, el país de l’abundància. Així, doncs, no ens costa gaire trobar un enorme restaurant al camping. El self service és l’alegria del dia: cadascú menja allò que més li apeteix (menys en Jordi, que somia amb un plat de mongeta tendra amb patata, ben amanit amb oli d’oliva...)

Caminem sota les estrelles cap a la tenda.

servido por rosersalvat 1 comentario compártelo