DIMECRES 24 - NEVADA BEACH
Seguim l’”itinerari Tapan” (aquest llibret d’excursions que ens va deixar la dona per nosaltres és un tresor, aquest dies). De bon matí, després d’un esmorzar, com cada dia, a White Cabin (can Jené), ens enfilem cap a Nevada, seguint l’excursió número 5. Deixem els cotxes a vora de la carretera 28, i fem la primera excursió inversa (baixem, per pujar després).
Obren camí la Laura i la Bet. El llavi de la Roser, pateix una operació d’augment de volum, després que una abella apliqués les seves tècniques amplificadores.
Sense d’altres inconvenients, acabem l’itinerari d’anada en una estupendíssima platja verge. Però justament aleshores trenca el nostre paradís una barca plena de lo-la-i-lo’s amb “noisy music”. La Roser empren un atac topless absolutament efectiu: convençuts que han vist el dimoni, els ocupants de la barca invasora lleven l’àncora.
Aigües transparents!!! Iniciem l’episodi de pesca. Amb a penes una gorra i dos troços de pa cacem 3 truites (¿? Això diu en Jordi) i 4 crancs (de riu, d’aquells de quan érem petits...).
Aquesta cala ens recorda les millors de la costa brava, però amb aigua dolça i vistes a l’alta muntanya nevada.
A la tornada tornem al plaer de fer una Barbacoa americana de pollastre. Abans, però, es disputa el tercer encontre de futbol Cuetes contra Cracks de la lliga Tahoe-Lake. Els Cracks recorden als Coetes que un 10 a 5 és suficient per guanyar.
Ja sopats, anem al cine a la fresca. Abans d’iniciar-se la pel.lícula, i mentre es fa fosc, ens proposen cantar una miqueta. Ufff. Ens sembla presenciar la reintroducció al bosc de la generació del 68. Excel.lent exemple de reubicació funcional d’aquells que sabien cantar i que continuen cantant tot fent que vigilen ossos.
Estem tan cansats!! Com cada dia, tots 9 som al llit abans de les 10h.
Roser Salvat Jofresa de Piqué. Rigorosa i sensible com el meu fill Camil. Intuïtiva i àgil com la meva Palmira. Viatgera. Treballo a Palo Alto. Persegueixo el somni de Califòrnia que persegueix el meu home. I també el d'una Califòrnia pròpia.
mercè dijo
I què n'heu de dir, dels que l'any 1968 teníem vints anys? alguns encara cantem (com una almeja) i també vigilem que no s'acostin els óssos... entre altres coses.
29 Agosto 2005 | 04:38 PM