Sense mare casi m'ofego
Deu n'hi do els problemes que hem tingut perquè els bitxos s'adaptessin al canvi d'hàbits d'aquesta setmana. És clar que portàvem molts i moltes dies despertant-nos juntets, vestint-nos juntets, esmorzant juntets i sortint juntets cap a l'Escoleta...
Ahir van muntar la revolució. Em trucaven després de la classe d'anglès per afirmar-me, primer ella i després ell: NO VOLEM ANAR A LA PISCINA!! En Camil al.legava febre i tos. La Palmira mal de panxa. La Montse assegura que la cuca li havia afirmat del tot convençuda que la mare els havia assegurat que per un dia podien prescindir d'anar-hi. Trontollava i vaig haver d'aclarir-li que els havia de portar-los petés qui petés.
Rescant una mica, menre fèiem massatges abans d'anar a dormir, va anar sortint tot: és que vull que vinguis i em miris... ; és que els altres nens neden millor que jo... em canso molt... Tot arreglat: la Montse es queda tota l'hora fent guàrdia i, si convé, aplaudint. I en Camil ha passat al curs de sota, on ara és el rei.
Ai quins nens més contemplats tenim!! Si anessin al Summer Camp espavilarien?
Ara veig que no vaig utilitzar el millor model de weblog, perquè a diferència d'altres, aquest és d'ús personal.
El Tamagochi original robó los corazones de niños y adultos, de quienes exigía los cuidados y atenciones de un ser vivo. Sin embargo, el afecto no era uno de ellos. El Tamagochi se sentía querido si le daban de comer, beber y lo llevaban al baño. Si en eso no quedaba satisfecho, el juguete "moría" al poco tiempo, rompiendo el corazón de sus cuidadores. 
